Constructivisme



Característiques

La teoria del constructivisme es basa en la construcció del coneixement mitjançant les activitats basades en experiències riques en context. L’era de la informació i coneixement ha impulsat aquest nou paradigma ja que actualment es basa en les TIC. L’estudiant té al seu abast recursos com wikis, blogs, xarxes socials... que faciliten l’accés al món de la informació il·limitada de manera instantània.

Segons Jean Piaget s’aprèn a través de la vinculació amb els objectes, amb les percepcions del ser humà, és a dir, que tot allò que hom té al voltant l’anirà estimulant per a l’adquisició de coneixements, i per tant, l’estudiant adquirirà aquest coneixement construint-lo a partir de l’assimilació i acomodació.

Aquesta postura defèn la importància d’allò individual en front d’allò normatiu; i conseqüentment allò social com determinant dels aprenentatges individuals, i òbviament, aquesta afirmació està íntimament relacionada amb la progressiva aparició de la xarxa de xarxes. Internet permet les accions individuals en el marc de la Xarxa la qual és bàsicament social. Per tant, Internet reprodueix un escenari virtual semblant als entorns reals on justament tenen lloc els aprenentatges.

Es considera que el constructivisme és el paradigma d’aquest moment històric, el qual es centra en la persona que va construint una nova realitat, partint dels coneixements previs i dels coneixements que va adquirint, tanmateix socialitza el què aprèn i necessita la interacció amb altres membres de la comunitat. Aquesta teoria defensa que l’estudiant pot controlar la pròpia direcció del seu procés d’aprenentatge. La tecnologia és un dels factors responsables que permet que l’estudiant hagi adquirit un nou rol dins d’aquest procés, en aquest moment, l’estudiant és responsable i el centre del seu aprenentatge. Per tant, hi ha un marcat vincle entre la teoria del constructivisme i les noves tecnologies, ja que aquestes impacten de forma extraordinària i notable en el procés de la construcció del coneixement per part de l’individu.

Aquesta teoria proposa estudiar com el subjecte construeix el seu coneixement a base d’anar estudiant els processos d’assimilació, d’acomodació, equilibri i adaptació.

El constructivisme busca obtenir major efectivitat en el procés d’aprenentatge, i fa confluir diferents plantejaments psicopedagògics. Tanmateix, aposta per la idea de treballar eficaçment a través d’un ambient de cordialitat, creativitat, diversió, experimentació i col·laboració. El subjecte no sols construeix a partir de la interacció amb l’objecte del coneixement, sinó que també a partir de les interaccions amb altres individus.

Els canvis que ha aportat el constructivisme són:

El pas de d'un enfocament centrat en...

...a un enfocament centrat en...

l’ensenyament
l’aprenentatge
el docent
l’estudiant
la informació
el desenvolupament dels processos, habilitats, hàbits i capacitats
l’individualisme
el treball col·laboratiu
la memorització
la comprensió
l’examen com una forma d’avaluar
un desenvolupament de competències per a tota la vida

Els principals autors que han definit el constructivisme són Vigotsky, Piaget i Ausubel. En el següent vídeo podem veure les principals aportacions de cadascun a la configuració d'aquest paradigma.







external image Jonassen.JPGEn l'actualitat, el constructivisme és un dels paradigmes educatius més treballats i difosos. Un dels principals teòrics del constructivisme actualment és David H. Jonassen, professor de la Universitat de Missouri, on treballa al School of Information Science and Learning Technologies.

Com a professor en l'àrea de la psicologia educativa, el professor Jonassen va centrar la seva investigació en el disseny d'entorns d'aprenentatge constructivistes i eines cognitives per a l'aprenentatge (Mindtools) entre d'altres. Més recentment, la seva atenció s'ha traslladat cap a qüestions de resolució de problems. Ara ha començat a treballar en el context de l'educació en enginyeria, perquè els enginyers estan especialment preparats per a la resolució de problemes. Tot i que centrades en el camps de l'enginyeria, les seves aportacions presenten evidents implicación en altres camps educatius.

En aquest treball podem veure més detalladament les principals característiques de la seva proposta en el disseny d'entorns d'aprenentatge constructivistes.


external image Roger_Schank.jpgI més recentment, tot i que ja no podem parlar d'un autor constructivista, aquestes idees sí que són a la base de les teories de Roger Schank, un dels visionaris més importants en intel·ligència artificial, teoria de l'aprenentatge, ciència cognitiva i construcció d'entorns virtuals d'aprenentatge. És el director general de Socratic Arts, una companyia l'objectiu de la qual és el disseny i implementació del learning-by-doing (aprendre fent, aprendre amb la pràctica), centrant-se en el currículum d'escoles, universitats i corporacions.

A continuació podem veures dues interessants entrevistes amb aquest teòric; la primera del programa Redes de TVE; la segona de Balzac.tv:









Objectius educatius


L'objectiu principal de la intervenció pedagògica des d'una òptica constructivista és que l'alumne aprengui a aprendre. La rendibilitat de la intervenció pedagògica es fixa en la capacitat de transferència que acompanya els aprenentatges i no pas en la transmissió acumulativa de coneixements. L'aprenentatge constructivista es planteja, per tant, en termes d'adquisició de capacitats i no com una retenció passiva de continguts disciplinaris.

Per a la consecució d'aquest objectiu, el constructivisme té en compte els següents aspectes:

  1. El coneixement no ve donat ni per l'objecte ni del subjecte, sinó de la interacció entre els dos; el coneixement és un procés de construcció.
  2. El coneixement és una construcció perpètua, no una mera còpia de la realitat; tota comprensió implica cert grau d'invenció (o no) perquè el coneixement exigeix del subjecte actuar sobre allò conegut i, per tant, transformar-ho.
  3. El creixement conceptual naix de la negociació de significat, del compartir múltiples perspectives i de la modificació de les nostres representacions a través de l'aprenentatge col·laboratiu.
  4. El coneixement es construeix a partir de l'experiència o del conjunt d'experiències de l'individu que s'esdevenen de la interacció am,b altres individus i amb la realitat.
  5. S'aconsegueix coneixement quan el subjecte s'implica activament en l'aprenentatge.
  6. Una vegada exposats els trets comuns del constructivisme passarem a explicar les diferents corrents dins del constructivisme.


Rol de l'estudiant

En el constructivisme, l'estudiant adquireix un paper fonamental, ja que, en última instància, és ell el responsable del procés d'aprenentatge. L'estudiant deixa de ser una figura passiva que rep informació i esdevé un protagonista actiu que ha de construir el seu aprenentatge.

De manera que, amb el constructivisme, l'alumne:
  • Construeix el seu aprenentatge.
  • Determina els procediments d'aprenentatge.
  • Parteix dels coneixements prèviament adquirits.
  • Fa una reflexió activa i conscient del seu aprenentatge.
  • Combina l'aprenentatge cooperatiu i l'individual.


Interacció entre estudiants

A partir del rol que desenvolupa l'estudiant, no és difícil observar que la col·laboració entre els estudiants serà fonamental per a la construcció del coneixement. No es tracta doncs de crear un ambient competitiu entre els estudiants, sinó d'aconseguir que la col·laboració entre estudiants permeta configurar, delimitar i perfilar l'aprenentatge. La discussió, el debat i el diàleg esdevenen ferramentes fonamentals per aconseguir-ho. La introdució de les TIC en l'ensenyament facilitat i fomenta aquestes actituds col·laboratives: xarxes socials, blogs o wikis per compartir i crear col·laborativament la informació, aules virtuals amb fòrums, xats, etc.

Rol del docent

El professor té un rol de mediador en l'aprenentatge, ha de fer que l'alumne investigui, descobreixi, compari i comparteixi les seves idees. Així doncs, un docent que segueix una metodologia contructivista ha de complir aquestes característiques:

  1. Accepta i impulsa l'autonomía i iniciativa de l'alumne.
  2. Utilitza matèria primera i fonts primeres conjuntament amb materials físics, interactius i manipulables.
  3. Usa terminologia cognitiva com: classificar, analitzar, predir, crear, inferir, deduir, estimar, elaborar, pensar...
  4. Investiga sobre la comprensió de conceptes que tenen els estudiants, abans de compartir amb ells la seva comprensió d'aquests conceptes.
  5. Reflexiona activa i conscientment sobre el seu treball, sobre el desenvolupament general de la sessió i avalua la seva pròpia actuació.
  6. Desafia la indagació fent preguntes que necessitan respostes molt ben reflexionades i desafia també a què es facen preguntes entre ells.


Relació docent-alumnes

Segons aquest rol de mediador, el professor ha de donar suport a l'alumne per:

1.- Ensenyar-li a pensar: desenvolupar en l'alumne un conjunt d'habilitats cognitives que li permeten optimitzar els processos de raonament.
2.- Ensenyar-li sobre el pensar: Animar als alumnes a prendre consciència dels processos i estratègies mentals que segueix (metacognició) per poder controlar-los i modificar-los (autonomia), i millorar així el rendiment i l'eficàcia en l'aprenentatge.
3.- Ensenyar-li sobre la base del pensar: incorporar objectius d'aprenentatge relatius a les habilitats cognitives, dins del currículum escolar.



Criteris i instruments d'avaluació


L'avaluació educativa és una activitat complexa, però constitueix una tasca necessària i fonamental. En l'avaluació educativa s'inclouen aspectes molt diversos: aprenentatges, ensenyament, acció docent, context, programes, currículum, etc.
És importatn destacar que els docents han de conéixer com s'aprén i com s'ensenya, així com tenir present com, quan, per què i per a què s'avalua. Així mateix, des d'una perspectiva constructivista, el docent ha de prendre en consideració els aspectes cognitius i afectius que els estudiants utilitzen durant el procés de construcció dels aprenentatge, tenint en compte les capacitats involucrades en l'estudiant, les metes que persegueix l'estudiant i els coneixements previs d'aquest.
L'enfocament constructivista avalua amb major èmfasi i de manera més significativa els processos d'aprenentatge. En l'avaluació d'aquests, el docent ha de tenir present els següents aspectes:


L'ús de diverses estratègies i tècniques d'avaluació, perquè el procés es realitzi de manera dinàmica.
La construcció d'activitats de planificació, d'ensenyament i avaluació, així com el context i l'alumne de manera global.
El grau de construcció de les interpretacions dels estudiants i dels aprenentatges significatius.
L'ús que els alumnes fan d'allò après, ja sigui per construir nous aprenentatges o per a explorar, descobrir i solucionar problemes. És important que l'estudiant aprengui a autoavaluar-se.

Per tant, també és importatn el desenvolupament de la capacitat d'autorregulació i autoavaluació en els alumnes. Els estudiants han de proposar situacions i espais per aprendre a avaluar els processos i els resultats dels seus aprenentatges.
Així doncs, cal tenir en compte els diferents continguts segons la seva naturalesa: conceptuals (saber), procediments (saber fer) i actitudinals (saber ser i estar).

És important també la funció de retroalimentació, que ha de proveir l'avaluació tant per al docent com per a l'estudiant.


Tipus d'avaluació

L'avaluació constructivista pot ser de tres tipus segons les característiques, la funció i el moment d'aplicació.

  • Diagnòstica: es realitza abans del procés educatiu. Com el nom indica, es tracta de detectar els coneixements previs de l'alumne.
  • Formativa: és l'avaluació que es realitza al mateix temps que el procés d'ensenyament-aprenentatge mitjançant l'intercanvi de preguntes i respostes, l'observació intuïtiva, els diaris de classe, mapes conceptuals, etc.
  • Sumativa: es realitza a la fi del procés. L'objectiu principal es confirmar el grau en què s'han acomplert les intencions educatives.

Instruments d'avaluació

Díaz i Hernández (2002) distingeixen tres tipus d'instruments i tècniques d'avaluació:
  • Tècniques informals: utilitzades dins de situacions d'ensenyament amb una durada breu. No són presentats com a actes avaluatius. Es duu a terme mitjançant l'observació de les activitats realitzades pels alumnes i mitjançant l'exploració a través de preguntes. Cal destacar aquí el portfoli o dossier d'aprenentatge on s'arrepleguen totes les activitats realitzades durant el procés d'ensenyament-aprenentatge.
  • Tècniques semiformals: requereixen de major temps de preparació i també de valoració. Alguns instruments són:
      • Exercicis i pràctiques que els alumnes realitzen en classe, tant individualment com de manera grupal.
      • Tasques que es demanen realitzar fora de classe: exercicis, solució de problemes, visites, treballs d'investigació. També poden ser realitzats tant de manera individual com col·lectiva.
  • Tècniques formals: són més sofisticades i, per tant, percebudes pels alumnes com vertaderes avaluacions. Solen realitzar-se de manera periòdica. Alguns instruments habituals són les proves o exàmens de tipus test o els mapes conceptuals.